Hi havia una vegada una granota molt, però que moooolt presumida.
Un dia va veure passar un bou prop de l'estany, i va pensar:
-Ostres, quina bèstia tan preciosa! I que gran! Jo vull ser igual de gran...
Així que, com només poden fer les granotes, va prendre aire, més aire...i es va inflar.
Va passar un gripau, i ella que li pregunta:
-Escolta'm, cosí, que em podries dir si ja sóc gran com aquella bèstia taaaan bufona que ha passat fa una estona?
-No, ai que no, no ets tan gran, ja em sap greu, però no...
I la granota, va decidir que sí, que si que volia ser gran com el bou.
Així és que va prendre més aire, i encara més, i una miqueta més encara... i tota botida, però que moooolt botida, torna a preguntar al gripau:
- Escolta'm, cosí, que em podries dir si ja sóc tan gran com aquella bèstia taaaan bufona que ha passat fa una estona?
-No, ai que no, no ets tan gran, ja em sap greu, però no...
Altra vegada la granota va decidir que sí, que volia de totes totes, ser gran com el bou.
Així és que va prendre aire, i encara més aire, i una miqueta més d'aire... i s'anava inflant tota tota, molt i molt inflada, tan rebotida va quedar que... PAAAAAF POOOOF PUUUUF, va explotar en un dir amén Jesús!
De la granota no en va quedar ni un bocí, això sí, cap granota mai més de la vida ha tornat a tenir enveja d'un animal més gros, ni més bonic, ni més acolorit, que l'enveja és un sentiment molt lleig, però molt.
I aquest conte se n'ha anat, poc a poquet com ha arribat.
